Salta al contingut
Cristina Flores

Direcció i acompanyament

Dirigir un centre acompanyant: el que vaig aprendre a Tribu Gaia

8 min de lectura

L’essencial

  • Dirigir acompanyant és habitar el dia a dia del centre: des d’aquí es decideix amb els peus a terra.
  • Per triar equip, la clau és compartir la mirada sobre la infància; per acompanyar-lo, modelar en lloc de corregir.
  • En la meva propera direcció canviaria com m’organitzo, no com acompanyo: ràtios baixes, portes obertes i atenció a cada criatura.

És per a tu si dirigeixes un centre educatiu, formes part d’un equip o t’interessa com es pot dirigir des de dins de l’aula. T’explico com vaig dirigir Tribu Gaia, com triava i acompanyava l’equip, com cuidava la relació amb les famílies i què faria d’una altra manera avui.

Què vol dir dirigir acompanyant

Per a mi, dirigir acompanyant les criatures i les educadores és una tasca tan àrdua com necessària.

Vol dir ser a dins. Participar en les rutines i en els espais de joc, observar com es relacionen les criatures i les adultes, habitar els espais.

Això és imprescindible per ser una bona líder. I per prendre decisions amb els peus a terra.

Sense perdre mai de vista tres coses: el principal és el benestar dels infants; les acompanyants han d’estar còmodes; i cada proposta ha de poder adaptar-se i tenir sentit en el dia a dia.

No sabria triar un dia concret a Tribu Gaia: era el que feia cada dia.

Com vaig arribar a dirigir un centre

Em vaig formar com a mestra de Pedagogia Terapèutica, que és l’especialitat d’educació especial, i com a psicopedagoga. Després vaig fer un màster en mediació de conflictes i, anys més tard, la formació en educació viva i pedagogia sistèmica.

Vaig començar a la consulta, entre el 2013 i el 2016, amb valoracions, informes i atenció psicopedagògica a infants i joves, en coordinació amb equips de psicologia.

Entre el 2014 i el 2015 vaig ser cap d’estudis i directora de personal en una acadèmia de reforç escolar: portava la selecció i les entrevistes de l’equip educatiu. Després vaig fer orientació laboral i formativa amb joves de 16 a 24 anys.

Entre el 2019 i el 2025 vaig fer formacions sobre desenvolupament infantil per a escoles, professionals de l’educació i famílies.

El 2021 vaig fundar Tribu Gaia, un centre d’educació viva de 0 a 6 anys. L’educació viva parteix del joc lliure i respecta el ritme de cada criatura.

Tribu Gaia va néixer d’una proposta de la directora del centre que hi havia abans en aquell mateix espai, del qual jo formava part com a mare.

Ho vaig sentir com una oportunitat. Volia oferir un espai segur i molt cuidat per a criatures petites i les seves famílies:

  • Amb ràtios baixes, perquè les educadores poguéssim posar molta mirada en cada criatura.
  • Amb un acompanyament que partís de les necessitats, els interessos i el ritme de desenvolupament i aprenentatge de cada nena i cada nen.
  • Amb les portes obertes a les famílies: podien entrar i quedar-se tot el temps que volguessin, sense períodes d’adaptació tancats. Tot a la vista.

Ho vaig fer amb confiança en els meus principis i en una manera de veure i cuidar la infància amorosa i rigorosa.

Vaig començar al gener, a mig curs, després d’unes setmanes de transició. Ja coneixia l’espai i totes les criatures: feia uns dos anys que hi era com a família.

El vaig dirigir fins al 2025. Portava el projecte pedagògic, l’equip, la relació amb les famílies i els comptes i els pressupostos, i també era mestra de referència.

Dirigir sense sortir de l’aula

A Tribu Gaia era directora i, alhora, mestra de referència. Estar a l’aula em donava, sobretot, el que ja he explicat: els peus a terra.

Amb l’equip, em donava una relació molt bona amb les educadores. Parlàvem de tu a tu, amb confiança i respecte mutus, i era molt fàcil escoltar les seves propostes i proposar les meves.

Amb els infants, em donava el més important: conèixer bé cada criatura. Per això cal observar molt i passar temps al seu costat: abraçar, bressolar, llegir, cantar, jugar. Oferir presència, perquè puguin desenvolupar-se, descobrir i explorar sabent-se segures i cuidades.

El que em costava era temps. Moltes hores després de la jornada, quedant-me al centre, molts dissabtes i diumenges al matí i moltes tardes i nits treballant des de casa.

Gairebé tota la gestió (factures, pagaments, declaracions trimestrals, contractes) la feia des de casa, fora d’horari.

I aquí el TDAH hi va tenir molt a veure. Em costava organitzar-me, i la paperassa, que era justament el que menys em motivava, moltes vegades quedava per a l’últim moment.

Tot això em costava temps en família i no poder conciliar.

Triar i acompanyar un equip

A l’acadèmia seleccionava amb els criteris de la direcció: formació en la matèria que s’havia d’impartir, experiència demostrable i que la persona visqués a prop.

A Tribu Gaia ho feia a la meva manera. La formació i l’experiència prèvia comptaven, és clar. Però buscava alguna cosa més.

M’importava molt parlar amb algú que conegués com treballava aquella persona i em pogués donar bones referències. Sobretot, de si encaixava amb el tipus d’acompanyament, els valors i les bases educatives del centre.

Perquè pots ser molt bona en el que fas i no vibrar amb la visió d’un espai educatiu concret. Si els teus valors o la teva mirada sobre la infància són uns altres, no hi encaixaràs.

I una cosa que valorava molt: com em sentia jo amb aquella persona. Sempre feia les entrevistes dins de l’espai educatiu, i em fixava en com s’hi movia, com parlava, com habitava l’espai. Per a mi és molt important com sents la persona que tens al davant.

No sempre vaig triar qui tenia més formació o més experiència. Vaig triar qui encaixava més: per la seva visió, la seva manera de respondre, la seva forma d’acompanyar les criatures i la seva energia.

Un cop dins, l’acompanyava sobretot estant a prop. La major part del temps compartíem aula, així que sempre podia estar disponible.

A poc a poc li anava donant l’oportunitat de prendre la iniciativa. Li preguntava per les seves propostes i les seves idees, i les escoltava. Intentava ser un espai segur per a ella.

I, sobretot, modelava en lloc de corregir. Si alguna cosa no acabava d’encaixar amb la manera de fer de la Tribu, en comptes de corregir-ho, li mostrava amb les meves pròpies interaccions amb els infants com ho fèiem allà.

Quan una família no hi està d’acord

El desacord més habitual amb les famílies era sobre com aprenen les criatures. Algunes volien una cosa més tancada, més encotillada. O directament esperaven que féssim «classes» i donéssim lliçons. En els anys que vaig dirigir la Tribu em va passar amb tres famílies.

Sempre els explicava la meva manera d’entendre l’educació i la base neurocientífica i educativa que la sosté. Els infants aprenen jugant.

El joc és el veritable aprenentatge, perquè no hi ha aprenentatge sense motivació. I cada criatura aprèn quan arriba el seu moment evolutiu i quan li neix l’interès.

Els aprenentatges no es poden forçar ni dirigir des de fora, i encara menys estandarditzar. La nostra tasca com a mestres i acompanyants és observar en quin moment evolutiu està cada criatura i què li interessa, i oferir-li recursos i presència perquè ho pugui aprendre.

A més, hi havia una cosa que sento que era un dels punts més forts de la Tribu: les famílies hi podien ser. Eren benvingudes tots els dies de l’any, a qualsevol hora i sense límit de temps.

Poder-se quedar ja els donava tranquil·litat, seguretat i confiança. I, com que treballàvem amb total transparència, molts conflictes ni tan sols arribaven a aparèixer.

El que m’emportaria a la meva propera direcció

Si demà comencés a dirigir un altre centre, amb l’experiència que tinc, faria algunes coses d’una altra manera.

Reservaria un espai fix cada dia, dins de la jornada, per a la gestió i l’organització. Abans ho feia a estones o aprofitant moments de descans, sense un horari fix.

Posaria més atenció a les despeses. I entregaria cada mes la factura a totes les famílies. Les factures es feien totes per a les declaracions trimestrals, però només les entregava a qui les demanava. Entregar-les sempre dona més seguretat i serietat a les famílies, i a mi, més tranquil·litat. Parlo d’un centre privat; amb una altra titularitat seria diferent.

I exerciria el meu lideratge amb més confiança, sabent-me capaç i preparada per fer-ho.

El que mantindria sense cap dubte:

  • Les ràtios baixes.
  • Les portes obertes a les famílies tot l’any.
  • La manera d’acompanyar la infància: amb cura, de manera respectuosa i amorosa, i amb molta mirada en cada criatura i en cada procés. Tenint sempre en compte el seu moment evolutiu, els seus gustos, les seves necessitats i els seus interessos, i deixant espai per a un desenvolupament sa.

Actualment treballo com a acompanyant en una escola bosc alguns matins. I continuo compartint aquesta mirada en formacions per a equips educatius i famílies.

Per saber-ne més

Escrit per Cristina FloresTots els articles